No sóc Amazon Rural

Entrevista a Victoria Tortosa, cofundadora de La Exclusiva.

La Exclusiva era el nom de la línia d’autobús que unia els pobles de Soria amb la capital, i des de 2013 el de l’empresa de logística social que encapçalen l’Hugo Núñez i la Victoria Tortosa. Cada setmana porten bacallà d’oferta o canvien la pantalla del mòbil a les àvies que encara viuen a un dels 500 nuclis de població de la província. Una petita victòria és el que ha aconseguit aquesta parella amb un projecte que treballa per fixar la població a una de les zones més despoblades d’Espanya i per produir un canvi sistèmic que modifiqui la composició del territori.


M’agrada imaginar-me una persona quan em descriuen un lloc. La visualitzo i em queda més clar amb qui estic, com és de veritat. La Victoria, cofundadora de La Exclusiva, em presenta una província petita, envellida i conservadora. M’explica que Soria té 8 habitants per quilòmetre quadrat, que en perd 4 al dia i que 2 de cada 3 municipis té menys de cent habitants.

És a la capital de província on s’hi ubica El Hueco, l’espai de coworking des d’on la Victoria gestiona La Exclusiva. I és que aquest espai i aquesta província s’han especialitzat en la seva principal mancança per intentar combatre-la.El propi Hueco lidera projectes de repoblació rural, com Laponias Conectadas, el qual ha portat a diversos emprenedors al cercle polar àrtic per conèixer com aquest territori extrem aconsegueix fixar població a través de l’especialització intel·ligent: Si a un poble remot de la Lapònia Finlandesa hi ha una de les principals empreses de software del món, perquè no pot ser-hi aquí?”, comenta la Vicky.

La Exclusiva no és una startup tecnològica, però si un dels projectes d’èxit que neix a El Hueco. És una empresa d’emprenedoria social que busca reduir la despoblació  fent arribar productes i serveis sense despeses de distribució afegides a les més de 15.000 famílies que viuen als poblets aïllats de Soria i, ara també, de Burgos.

El projecte neix l’any 2013 després del tancament de les botigues d’ultramarins que l’Hugo tenia a diverses poblacions de la província des de feia 20 anys.  La crisi econòmica va deixar a les famílies que hi vivien sense serveis públics bàsics per seguir habitant-les en condicions, com línies de busos per anar a Soria o atenció mèdica regular. “Als pobles es paguen els mateixos impostos que a la capital, però no es tenen els mateixos serveis. El metge no els hi surt gratis, els hi costa setanta euros de taxi”. I la pèrdua de població provocada per una davallada de l’estat del benestar, va posar fi a les tendes de queviures. “El model de negoci no era sostenible ni fixava població. Molta gent va començar a marxar a la capital i a convertir-se en persones desplaçades. Algunes famílies que es van quedar ens van demanar si els hi podíem seguir portant la compra. Així que vam convertir un negoci tradicional en un nou concepte que vam anomenar logística social”. La idea era bona, però necessitaven testejar el mercat i assegurar-se que tenien la demanda suficient. Així que van fer un estudi de camp a l’antiga: casa per casa, avi per avi, 518 nuclis de població enquestats a foc lent, sense formularis de Google ni bases de dades: toc-toc a la porta i bolígraf en mà: “Qui us fa la compra? Què compreu? Volíem saber com funcionava la comunitat al medi rural”.

Però quina és la diferència primordial entre La Exclusiva o empreses com Glovo? En que és “el que sigui” però no “com sigui”. El principal valor afegit de La Exclusiva és econòmic i humà. És econòmic, perquè qui assumeix el cost de la distribució és el proveïdor, cosa que fa que al client li costi el mateix la compra que si visqués a la capital. Però sobretot és humà perquè la Vicky no té una tieta, en té centenars. No és portar productes, és cuidar a la gent, com trucar a La Maria per dir-li que aquella setmana el peix que li encanta està d’oferta i si vol que li compri encara que no l’hagi posat a la comanda setmanal”.

Si alguna cosa té La Victoria és que tot el que fa té un sentit i una evolució, perquè de seguida es va adonar que l’alimentació no fixa població. És obligatòria per viure però no és suficient”. Així que després d’un segon estudi de camp, la Exclusiva també presta a les famílies serveis jurídics per les herències, els hi canvia la banyera per un plat de dutxa o els hi compra loteria de Nadal.

La Exclusiva hauria arribat al seu topall després d’abastir tota la província si no fos perquè l’any 2017 va decidir replicar el projecte a Burgos. Però el model d’expansió inicial que van utilitzar no va funcionar, ja que un dels problemes per la rèplica d’aquestes empreses que pensen amb el cor és el personal. “Calia buscar un Hugo i una Vicky a Burgos a través d’un model de franquícia social. Traslladar la pròpia experiència a emprenedors d’allí perquè poguessin atendre les necessitats i peculiaritats del seu territori amb la mateixa passió que nosaltres ho fem al nostre”.

Un altre dels inconvenients d’aquesta i totes les empreses socials és el retorn econòmic, que és d’entre un 2% i un 5% en comptes d’un 20%. Si externalitzés el repartiment guanyaria més, però seria Amazon rural i no ho vull ser. Les meves clientes van venir a l’enterrament de la meva sogra. Tu aniries al del teu repartidor d’Amazon? Som una família i això és molt més que una feina”.

Si els clients d’aquesta parella d’emprenedors són principalment gent gran, què farà La Exclusiva quan els avis ja no hi siguin? La Victòria riu quan diu que espera que no se’n vagin tots de cop, però que el projecte ha contribuït a que gent jove es plantegi viure als pobles i a que La Exclusiva hagi hagut d’afegir nous serveis al catàleg, com els regals dels Reis Mags o els llibres d’escola. “La Exclusiva busca un canvi sistèmic, modificar la composició del territori, que vingui gent jove perquè amb nosaltres s’hi pot viure.  Però per altra banda hi ha 450 persones a Castilla i Lleó que no poden accedir a un litre de llet. I jo em pregunto: Si hi ha un model de negoci que funciona a Soria i està arribant a tot el món, perquè no el repliquen? Es tracta d’anar tots junts de la mà, perquè la repoblació no es solucionarà d’avui per demà”.Però sembla que l’administració va en direcció contrària i a ritme caribeny perquè l’estratègia pública aposta per situar els serveis a la capital de comarca. “L’administració ha invertit milions d’euros en aquesta política i La Exclusiva n’ha costat només tres”. Tot i això La victòria també té clar que no és un model reproduïble al 100% en l’àmbit públic perquè és un projecte amb ànima que no es conta per hores ni per instàncies, però sí que aposta per una col·laboració público-privada que els permeti anar més enllà.

La solució no és fàcil, però La Victòria creu que es pot acabar amb la despoblació si repensem i construïm un medi rural innovador. “La gent que vol viure al camp l’ha de començar a mirar d’una altra manera, com una oportunitat. Els mitjans de comunicació estan fent molt mal. Hem de deixar de pensar en pollastres i gallines perquè el medi rural del segle passat desapareixerà. A banda de disposar dels serveis bàsics que fixin població, cal definir una nova ruralitat i explicar que viure a un poble mola”. I això és precisament el que estan fent ella i noranta-nou persones més al projecte Terris: un procés de cocreació que treballa per definir línies estratègiques que ajudin a construir una nova identitat rural pel segle XXI.

Amb qui no es podrà acabar fàcilment és amb La Exclusivaa qui tothom li va dir que duraria 3 mesos i ja porta 5 anys. En algun moment t’has plantejat tancar? “Mil vegades. Però quan necessito que algú em recordi perquè em vaig posar en aquest “fregao” vaig al Hueco. Em dóna estratègia financera, suport i canyes els divendres. Per mi El Hueco és un ecosistema amb ànima, que et fot una pujada d’adrenalina i et recorda que ho estàs fent genial”.

Coronavirus, teletrabajo y coworking rural

La crisis de la COVID-19 ha impulsado esta alternativa laboral que ofrece vivir y trabajar en un entorno más seguro, relajado, sano y respetuoso con el medio ambiente. La tecnología rompe día a día los muros que antes generaban una brecha digital entre mundo urbano y mundo rural. La tecnología, contradictoriamente, nos une y nos acerca. Y los espacios coworking son la respuesta a la necesidad de socialización que todos tenemos. En un mundo digital, los espacios físicos que promueven ecosistemas innovadores y tecnológicos en medio de un territorio tradicional y manual, son, para mi, la respuesta a las demandas de una sociedad que quiere construir una nueva forma de trabajar y de vivir, por voluntad y por necesidad.

A lo mejor el coworking no es una necesidad, pero si una opción que cada vez más muchos profesionales independientes y empresas contemplan. Y hablo en primera persona. Como fundadora de uno de los primeros coworkings ubicados en una zona rural de Cataluña, cómo cofundadora de la consultoría para espacios coworking Leco y como consultora especializada en coworking rural.

La demanda de información ha aumentado en los espacios de coworking ubicados en zonas rurales o ciudades pequeñas y los perfiles que se entrevén (por qué aún es pronto para sacar conclusiones) son empresas que requieren un espacio cercano a sus trabajadores o son freelances que se plantean trasladarse (definitivamente o durante largas temporadas) a segundas residencias ubicadas en zonas rurales. El cambio de tendencia no es solo en la forma de trabajar sino en la forma de vivir.

Esta tendencia creciente e inesperada no solo beneficia a trabajadores y a empresarios. También da respuesta a políticas públicas que buscan el retorno y la atracción de talento a zonas rurales que tendían al envejecimiento o a la despoblación.

El fin de la oficina no ha llegado, se ha reinventado
El teletrabajo ha llegado antes de tiempo y sin preguntar. Las medidas obligatorias y opcionales adoptadas por muchas empresas para contener la transmisión de la Covid-19, han pasado por promover el teletrabajo. Es una cuestión de salud y de responsabilidad, pero también una tendencia positiva para las organizaciones y sus trabajadores, y un salto que la crisis ha acelerado. Todo pasa por algo.

‘El teletrabajo sirve para la física de lo previsto, no para la química de innovar y crear juntos’. Mireia Las Heras, profesora del IESE e investigadora del teletrabajo, así lo transmitió hace unas semanas en la Contra de La Vanguardia.

“Lo ideal sería un 60% de días en la oficina y otro 40% de teletrabajo”, decía. Pero para mí aún hay una combinación mejor que incluye el coworking.

El teletrabajo facilita la conciliación y evita desplazamientos y gastos innecesarios. El trabajo en la oficina promueve la socialización, cataliza la innovación y la creatividad y genera interacciones más humanas. Los espacios coworking ofrecen a las empresas una sede al lado de la casa de sus trabajadores; un ambiente laboral renovado, motivador, multidisciplinar y un ahorro en el coste asociado al trabajador. Son también una apuesta de responsabilidad social corporativa, por un lado, hacia un trabajador que mejora sus condiciones de vida al poder vivir en el pueblo y estar cerca de su familia y entorno. Y por otro lado, hacia un planeta que a mitad de año ya ha consumido todos sus recursos y que agradece que evitamos desplazamientos innecesarios.

La obligación se ha transformado en convicción, y ha hecho que muchos trabajadores y empresarios se planteen la necesidad de celebrar tantas reuniones, tantas horas, tantos desplazamientos, tantas inversiones en oficinas propias. El cara a cara es necesario, pero la pandemia nos ha demostrado que puede reducirse sin que esto genere consecuencias en la productividad de los empleados.

Del workaholic al estresado
Trabajar desde casa puede parecer cómodo. Pero todos los freelances o teletrabajadores, hemos enviado correos desde la cama o atendido una llamada apretando el botón de la lavadora. El teletrabajo está desdibujando las líneas entre la jornada laboral y el tiempo libre causando riesgos para la salud mental: estrés, vulnerabilidad emocional, adicción al trabajo… Trabajar, aunque sea parcialmente en un coworking, ayuda a construir rutina diaria y a poner límites.

Existen espacios coworking que ya han adaptado sus tarifas incluyendo opciones mixtas como contratar días/semana y de esta forma combinar el trabajo en casa con el trabajo en el coworking. Además, los espacios coworking cuentan con las condiciones climáticas, ergonómicas y luminosas ideales para trabajar. Es más, cuentan con espacios de relax y zonas especialmente creadas para la interacción social y la generación de proyectos comunes. No es lo mismo tomarte un café en batín mirando la vecina del frente, que hablando, aunque sea a dos metros de distancia, con un profesional que comparte el mismo mal lunes que tú. Coworking también es terapia.

Un reto COmpartido
El reto, ahora, lo tenemos todos. También los gestores de espacios coworking rurales. Tenemos espacios atractivos y nos hemos convertido en un factor de decisión para muchas personas a la hora de elegir un territorio para vivir. Ahora un pueblo debe tener guardería, biblioteca, piscina y coworking. Y debemos adaptar los espacios coworking a un nuevo perfil de cliente que requiere, a lo mejor, tarifas mixtas, despachos privados, oficinas satélite, alternar su espacio de trabajo con otros compañeros o adquirir bonos de temporada estival o invernal. Y debemos pensar, también, en las empresas que requieren deslocalizar sus oficinas, ofrecer centros de trabajo próximos al lugar de residencia de sus empleados, o reducir costes fijos y apostar por opciones más flex que den respuestas más rápidas y menos agresivas a la incertidumbre y a las crisis.

Las organizaciones deben adaptar sus estructuras y dinámicas, apartando viejas convicciones adquiridas como el trabajo por horas o la planificación excesiva. Recomiendo el libro “reinventing organitzacions” de Frederic Laloux que me regaló mi amiga y coworker Magda Barceló.

El teletrabajo ha venido para quedarse pero aún necesita definirse, regularse y testearse. Como bien dice la ya citada Mireia de las Heras: “En estos días… estamos teletrabajando en condiciones subóptimas… no deberíamos, ni siquiera, llamarlo Teletrabajo… sino más bien: Trabajo en Remoto para sobrevivir a una situación de crisis”

Un reto para los pueblos
En este contexto, en esta nueva realidad, muchas personas se han planteado la necesidad de vivir en una zona rural. A todos nos ha pasado por la cabeza ir a vivir al pueblo. Y este pensamiento individual, ha generado una oportunidad real y global. Si los espacios coworking sabemos aprovechar esta oportunidad surgida de una crisis, si podemos adaptarnos a las necesidades de las empresas y los trabajadores, nos irá bien, porqué tenemos las condiciones favorables para que así sea: espacios más amplios, más económicos, más personales y flexibles. El coworking se posiciona este 2020 como una alternativa al teletrabajo y al trabajo en la oficina. El coworking rural se posiciona como una alternativa laboral y vital.

Laia Benaiges Monné, cofundadora de LECO experta en coworking rural

Konvent és tenir una sabata, una espardenya… i gas!

Un dia amb Pep Espelt i Eduard Finestres, ànimes incontrolables de Konvent, Corpus i Victòria. Tres projectes artístics, gastronòmics i vitals que comparteixen un territori i un caràcter provocador, imprevisible i imprescindible al Berguedà.

Després d’un dinar a Corpus Berga i d’una ampolla de La Peluda amb Pep Espelt, fundador i director de Konvent, només m’atreveixo a dir que l’antiga colònia tèxtil de Cal Rosal és un espai on hi passen coses. Si el Pep no ha pogut trobar-hi una definició en 26 anys, jo no puc fer-ho després de 24 hores. “Què és? No ho sé. Sé que avui és una sala d’exposicions i demà serà una altra cosa. Et puc ensenyar fotos, però no et puc ensenyar què és viure-hi.”

En aquest laboratori artístic, radical i autogestionat hi passen concerts, exposicions, tasts de vins, pintors, neurocientífics, festes eternes, poetes, arrossades i fotògrafs. Fins i tot el Pep em diu sense aixecar molt la veu que potser (i només potser) hi va passar Banksy. Però no en fa bandera perquè el que per molts seria La Notícia, per ell eclipsaria la immensitat de l’espai i les seves possibilitat d’expressió anònima i infinita.

El convent d’una de les primeres colònies tèxtils del Llobregat, habitat per desenes de monges fins l’any 1992, és ara el centre neuràlgic del projecte Konvent. Va cambiar la C per la K el 2004 amb una programació artística d’un cap de setmana a l’any però l’esperit punk, transgressor, descarat i autèntic de l’onzena lletra de l’abecedari combina perfectament amb figures de verges col·locades arreu del recinte: al jardí, al bany, al passadís. Un homenatge nostàlgic al passat, un culte respectuós al que va ser i una necessitat imperant de ressuscitar un espai com aquest i cuidar-lo cada dia.

Ara a Konvent hi viuen unes 14 persones i cada estiu l’habiten més de 50 residents. Els artistes que passen per Cal Rosal s’emporten un segell d’autenticitat i una experiència de vida. Muralistes americans amb més de 66.000 seguidors a Instagram que deixen la seva empremta a l’antiga fàbrica tèxtil; ara buida, profunda, elegant, infinita. La fàbrica de la colònia és emoció repartida, perquè a cada esquerda i a cada paret decaiguda hi descobreixes la pintura d’artistes incontables que han plasmat la seva marca en aquest museu del segle XXI.

“Konvent és tant imponent que et buida i et porta a recomençar” comenta Lulu Martorell, amiga de Pepe Sales, artista de la contracultura barcelonina dels vuitanta de qui recentment s’ha inaugurat una exposició a l’espai. Pepe Sales tenia una vinculació especial amb la Conca de Barberà: casa a Vallclara i fins el 16 de juny al Berguedà. Konvent és també un espai que posa en contacte i descobreix persones que no acaben d’encaixar. “Quan jo tenia 20 anys em sentia raro, diferent, estrany. Però a mida que he anat coneixent gent em sento el més normal del barri. Amb Konvent connecto amb persones que són igual que jo. És minoritari? Sí. És pejoratiu? Gens. Konvent és casa”explica el Pep.

El projecte l’encapçala un tàndem que no té por al futur ni al fracàs; un matrimoni benavingut que no ha acabat mai al llit però s’entén a la perfecció.  I fins que la mort els separi, amén. Els hi encanta volar, però la Rosa Cerarols, tercera integrant projecte, és qui els fa tocar de peus a terra.

El Pep Espelt i l’Eduard Finestres no saben què serà Konvent, però els dos voldrien que estés ple de gent que habités l’espai per construir-hi un projecte i una llar. Perquè Konvent són persones amb ànima i sense elles les parets caurien i els coloms okuparien la taula llarguíssima del menjador on cada vespre sopen en família els qui han decidit convertir Konvent en un modus vivendi deslligat de la feina per tota la vida, la casa per tota la vida, l’amor per tota la vida. Konvent és ara perquè cuida el passat, celebra el present i li explota el cap de futur.

Konvent és un projecte de territori, però qui més s’hi apropa és gent de Barcelona i d’arreu del món. Sovint als pobles ens costa conciliar amb propostes disruptives que malgrat aportar vida i valor a la comarca ens semblen estranyes, sectàries, de Barna. “El públic del Berguedà és minoritari, però és fidel i ens estima molt. Som els que fan coses rares, fosques i que no entén ningú. Si surts de La Patum, les gralles i els runners ets un incomprès, però ens preocupa molt poc, diu l’Edu.

Em pregunto si és un projecte elitista, però el Pep em convenç ràpidament que no. “La varietat de persones que ha passat per Konvent no ha passat mai pel Macba. Hi pot venir un jove amb autobús o un multimilionari amb Mercedes. La gent diu: no he entès res, però hi sóc. No he entès res, però m’ha agradat. Per mi és això. Gent com tu o els teus pares que venen a veure què passa.” En tot cas, el públic de Konvent és divers i minoritari. “No som elit, no som intel.lectuals, però tampoc som entreteniment. No hi tocarà mai un grup que faci la mateixa actuació que al teatre municipal, perquè qui ve a Konvent ho fa per trobar-hi una altra cosa. La cultura de masses és positiva? No. Per mi s’ha fet gran i l’entreteniment no serveix per res.”

El Pep deix anar en sec que té síndrome de diògenes amb els espais i és que Cal Rosal és ple de sales per col·leccionar. A tocar del riu hi descobrim el futur circ. I el director del projecte ni s’havia adonat que hi era fins fa ben poc. “Mireu quina volta catalana, i quina rajola, i quina acústica més seca.” El Pep és passió i sobretot vida. “Si no ets capaç que et bategui el cor a cada moment ja pots plegar. No vull mirar enrere dient: això no m’he atrevit a fer-ho per por. Perquè l’únic que hi pots perdre o guanyar en tot el que fas és la vida.”

Konvent juga fort, però per curar-se en salut va crear fa pocs anys dos projectes gastronòmics paral·lels: el restaurant Corpus i la taverna popular Victòria. Dos establiments que comparteixen amb son pare el fet de treballar amb espais poc habituals i molt personals. Dos negocis que els hi permeten cobrir les despeses que genera Konvent i traslladar l’ànima del recinte industrial a la cuina i al territori. Viure a la Colònia de Cal Rosal no té cap cost, però si que requereix una implicació amb l’espai i amb els seus tentacles de Berga i Gironella, de manera que els residents són artistes però també són cambrers, periodistes, canviadors de paper de vàter i cuiners.

Però la gastronomia sempre ha sigut marca de la casa. Els orígens de Corpus els trobem al jardí de la Colònia l’any 2013 amb Konvent Cuina. “Konvent és un espai okupat i un dia arriba l’Edu i fa un puto restaurant que ho peta. I nosaltres estàvem allí flipant i vam dir: obrim un vi i celebrem-ho! És l’únic que podem fer abans que vingui la policia.” El que va venir  van ser les denúncies del gremi d’hostaleria i la mort anunciada de Konvent Cuina, el principal projecte que aportava ingressos per arreglar i mantenir el recinte. “No podíem sobreviure si Konvent era només un museu. Necessitàvem una idea ràpida, instantània i voluntat política.” No va arribar res d’això, però pocs mesos després els hi va caure del cel el traspàs del bar Ginesta: al mig de Berga i a quatre dies de Patum.

Corpus és un restaurant que no perd la personalitat de Konvent però la suavitza temporalment per poder sobreviure en una societat que necessita pagar factures i per fer front a un projecte que no vol ni sentir a parlar de subvencions.  “Un cop consolidats podrem ser més radicals, recuperar el discurs, tornar a ser Konvent Cuina.”  

L’Edu em parla de Corpus mentre obre una ampolla de vi al loft de 400 metres quadrats que ha reformat a Cal Rosal, davant del convent. Hi sona música clàssica i em diu que podem beure sense parar. Un pis singular, elegant, inquietant. La Colònia és tan extensa que permet als seus fundadors reinventar la forma de viure-la i apartar-se’n sutilment si ho necessiten. Prou lluny per no cremar-se, prou a prop per no refredar-se.

Ara Finestres està centrat en Corpus Berga, un restaurant poc habitual apte per tots els públics. “A Corpus hi fem una cuina gens tecnològica però molt emocional, perquè no em diguis què menjar uns peus de porc no emociona?.”Corpus parteix d’una cuina clàssica, amb poc artifici i molt respectuosa amb el producte: “no pretenem entrar en l’alta cuina, no és el nostre camí. Seria una ambició trasnochada i farlopera.” El restaurant de Berga apadrina productes únics de la comarca com el pèsol negre, “però no som talibans i també treballem amb algues i peix blau. L’arengada o el bacallà sempre han format part de la cuina tradicional berguedana i seria absurd no tenir-les a la carta.”

Corpus i Victòria són dos restaurants que tenen com a objectiu immediat consolidar-se però  no paren de pensar en com reproduir-se sense perdre l’autenticitat i la bogeria:  trobades gastronòmiques a espais amb encant on morir de tant menjar, un anti-Alícia on fusionar art i cuina trencant amb el concepte hermètic i acadèmic de la fundació o un hotel okupat en una nau abandonada amb un llit súper luxós enmig d’un lloc devastat. Les fantasies de l’Edu són bellesa decadent, exclusivitat popular, retorn als orígens, real experience de veritat.

El cap d’Espelt, Cerarols i Finestres mai en té prou. El projecte Konvent amb totes les seves extensions és creació, destrucció i resurrecció perquè a vegades l’única fòrmula per sobreviure i avançar és tornar a començar. Tot el que neix, viu o surt de Konvent té una personalitat especial, irreverent, romàntica, curiosa, sibarita, boja, macarra i atrevida. Com els concerts exclusius de flamenc del Victòria; com el blauet montserrat amb què van pintar Corpus de dalt a baix abans d’obrir-lo per Patum. L’Edu i el Pep juguen amb els límits, amb la sorpresa, amb el risc controlat. Konvent és caos organitzat i aquesta contradicció constant, aquesta línia finíssima entre l’ordre i l’aventura, la llibertat i la protecció, la il·legalitat i el seny, la  comoditat i la incertesa és el que fa que Konvent, Corpus i Victòria siguin una utopia possible i necessària.

Amb totes les coses que et fan sentir lliure,
amb tan sols aquestes val la pena viure.
(El Petit de Cal Eril)

3rd Symposium of the Research Group on Collaborative Spaces

Last 15th of Februrary  I was participating in the 3rd Symposium of the Research Group on Collaborative Spaces in Barcelona. I had to answer different questions according to my experience and answer how coworking spaces and collaborative practices can dynamize rural areas. And here you are the most important points Ishared:

COWORKING SPACES LOCATED IN RURAL AREAS MAKE TALENT COME BACK HOME. One of the biggest benefits of coworking spaces located in rural areas is that they facilitate that citizens from that town that had leaved home for work or studies come back to their town, and in consequence, they bring back their talent too.

RURAL AREAS ARE A TREND AND A NEED FOR WORKERS FOR URBAN AREAS. A trend because every day there are more professionals who work as freelances and have more flexibility to work where they want. They only need a computer an internet connection. A need because in a rural areas they have cheaper prices and more comforts than in cites as Barcelona, and coworking spaces gives them the connections, the opportunities and the “atmosphere” that they maybe they miss from the city. Maybe in a town they don’t have too much services, but neither they have too much needs. And is also important to remark, that towns from Catalonia, are not so far from Barcelona and they can go there for meetings or workshops and come back home the same day.

COWORKING IN RURAL AREAS GIVES FRESH AIR AND AN OPEN MINDED ATMOSPHERE. Most of my coworkers come to the place, not because of tables and chairs, but yes for the “good vibes”. This “openminded atmosphere” helps to attract talent and, in consequence, dynamize rural areas. Maybe in a town a place to work is not a basic must, because the rent of offices is cheap or free and everybody needs a community. In rural areas everybody belongs a sportive or cultural community. Coworking spaces located in rural areas had create professional communities “with fresh air” of freelances and creative people with ideas that had never existed, because there wasn’t a place to meet. Coworking in a rural area is like a “magic place” where “cool things” happen without the need to go to Barcelona.

COWORKING IN RURAL AREAS GENERATE STRONG PROJECTS AND CREATE LOCAL WORK. Urban coworkings use to have more flexible and international coworkers. My coworkers are from the town or the surroundings and they work here during years. Is not a temporal place, is a long term decision.  This deeper and long term relation, creates strong projects and create jobs for people from the local area. For example, LECO. Maybe in rural areas is easier to generate jobs for the community, because of the proximity and the daily interactions with coworkers and community builder.  In my case, i have a community of fifteen people and I try to give work opportunities to all of them, because i am well connected  and is easy to recommend my coworkers to my clients.

COWORKING IN RURAL AREAS HELPS TO GENERATE CREATIVE PROJECTS THAT CONTRIBUTE TO GIVE VALUE TO THE AREA. I belive that the professional profile in rural areas is different that in urban areas. For example I have technologic profiles, but in the space there are also lawyers, a veterinarian and a winemaker. And is awesome to see them working together. They generate collaborative and creative projects, that helps to dynamize rural areas. For example, the cellar, who serves wine in all our events, has create with the collaborations of two coworkers a winetourism project which works with and mobile app that helps the participants to find wine bottles hidden in the forest.

“Coworking gives rural areas the doses of innovation, freshness and creativity that we will not have without this kind of collaborative spaces. And that coworking spaces are one of the main elements that allows to recover and attract talent in rural areas”

El Coworking de Paquita Salas

Estamos enganchadas a Netflix y tras ver el segundo capítulo de la webserie Paquita Salas, no hemos podido evitar reflexionar sobre el coworking que ha montado en su oficina. Para poneros en contexto: Paquita tiene una agencia de actores (PS) y una deuda de 66.000 euros (nada, que rompió un jarroncito).

“En esa crisis entró Noe por la puerta a salvarnos, directamente a salvarnos” (PS)

El coworking no es solo una solución para una época de crisis. Llegó  para quedarse y dar respuesta a un cambio de paradigma laboral, en el que cada vez somos más las personas que decidimos ponernos por nuestra cuenta y las empresas que ven en el coworking una oportunidad para mejorar la productividad de sus empleados, crear sinergias y aumentar las oportunidades de negocio.

“Sobretodo me conquistó el nombre: coworking; porque lo veo que realmente es moderno, algo de  abrirse al futuro, que es lo que siempre ha buscado PS” (PS)

A Paquita le conquistó el nombre “coworking”. Pero creemos que lo que más la conquistó al final es la comunidad, las sinergias y la magia que se genera cuando trabajamos juntos por un proyecto común. Porque como siempre decimos “el nombre no hace la cosa y no todos los coworkings hacen coworking”.

“Coworking es meter distintas disciplinas en un mismo espacio. La cosa es que se crea como una sinergia. Tu me das, yo te doy. Tu me das yo te doy. No hay más secreto” (Noe)

A todos nos cuesta definir coworking, pero creo que Noe y Paquita la clavan bastante. “Meter distintas disciplinas en un mismo espacio”. Pero hay una cosa básica que siempre debemos meter en un coworking: un gestor que dinamice la comunidad y que ponga orden si la cosa se desmadra. Hay algunos secretillos para gestionar, conectar y promover la comunidad que si queréis os contamos en el próximo post. ?

“Noe nos trajo una propuesta, abrir una peluquería, un centro de estética” (PS)

El coworking a veces no es rentable así que con tantas pocas plazas es complicado sufragar los 66.000€ que debe Paquita. Así que antes de abrir un espacio debemos tener claro qué queremos conseguir. ¿Vivir de él? ¿Complementar nuestros servicios profesionales con unos ingresos extras? ¿Disminuir los gastos que supone alquilar una oficina para nosotros solos? Vivir sólo del coworking es difícil, pero no imposible. Para conseguirlo (aunque cada casa es un mundo) debemos contar con un mínimo de espacios de trabajo y complementar los servicios de coworking con actividades paralelas como uso de salas, programación de eventos o colaboración con patrocinadores, entre otros.

Otra cosa Paquita. Una de las tendencias en coworking son las oficinas cerradas dentro de los espacios coworking. Lo importante es adaptarse a las necesidades de nuestros clientes. Para la pelu te habría ido bien disponer de un par de espacios cerrados y una zona común donde esperar turno para las puntas o hora para la reunión contigo. Así que zona abierta sí, despachos cerrados también y zonas comunes donde pasen cosas como ésta, por supuesto:

“Soy Eli Guzmán, directora de comunicación de un holding de ONG’s. ¡Llego aquí y veo que tenéis todo el famoseo y el set montado! Qué mejor que hacer aquí el calendario solidario y salimos ganando todos” (Eli, clienta de la pelu)

¡El calendario solidario es super buena idea! Un evento en comunidad, que ponga en contacto los distintos coworkers, los conecte con profesionales externos y genere un sentimiento de pertenencia al espacio. ¡Genial! Pero tu ya lo veías, Paquita, que eso no te iba a dar un duro… Los eventos creados por el espacio no suelen generar ingresos a corto plazo, pero contribuyen a generar imagen de marca, fortalecer la comunidad y captar prescriptores que hablen de tí.

Recuerda que tu comunidad es tu mejor argumento de venta. Organiza eventos que te aporten algo (ingresos, contactos, imagen corporativa) y que atraigan al público potencial de tu espacio.

Esta noche, cuándo salgamos del coworking… ¡más Paquita por las venas! ? Por cierto Paquita, si necesitas ayuda con tu espacio aquí estamos.  


(Artículo publicado en el blog de LECO)

Entrevista a Numon

“M’agrada que al taller hi arribin històries que es poden reparar”

Núria Hernández. 33 anys. Va néixer a Barcelona però ara ja és de Reus. Dissenyadora de moda especialitzada en reciclatge. Va fundar Numon amb el seu company Ramon l’any 2009. Bosses úniques, reutilitzades i veganes plenes d’història i carregades de segones oportunitats.

“Numon és una marca nascuda a ciutat i criada al camp amb 10 anys de vida i 19.000 seguidors a Instagram. A la Núria la idea de negoci li va sorgir passejant pels Encants, entre teles i retalls. Ara les seves bosses es creen al centre de Reus i es produeixen amb cortines florejades o texans massa estrets. A Numon Concept Store s’hi escolta jazz i el “trac trac” de les màquines de cosir que intriga i desconcerta a les àvies. A la botiga del carrer Sant Magí Alegre s’hi conserven històries que la gent no es vol treure de sobre i necessiten (com tothom) una segona oportunitat”

La Núria Hernández té les coses clares i la seva marca és tota una declaració d’intencions. Bosses sostenibles, recuperades i de proximitat. Fa uns anys reciclar era una necessitat però avui dia és també una tendència estètica. “Ara reciclar ven. Abans si volíem apostar per aquest tipus de materials havíem de fer que no ho semblessin”.

La Núria, la Gemma i la Carla cusen motxilles amb Els Texans (en majúscules) que ja no li passen o bosses amb la faldilla de l’àvia que ja no és a casa.  Numon fa possible la necessitat de reinventar-se sense perdre els orígens i de passar pàgina sense caure en l’oblit.

No fem rebaixes ni comencem temporades. No crec en la caducitat i el meu client tampoc. Prefereixo que les coses durin i que quan es facin malbé es reparin o reconverteixin

Numon ven 250 bosses al mes, tarda una hora en exhaurir la nova motxilla que ha penjat a xarxes i el seu compte d’Instagram ja supera els 19.000 seguidors. El  més fascinant és que mai ha invertit ni un cèntim en publicitat.En un temps d’algoritmes traïdors i d’excés de marques competint entre elles per ser més visibles, el cas de Numon és un clar exemple que ser pioner et permet posicionar-te.  “Vam començar amb Instagram fa set anys, quan tothom qui et seguia et veia. La nostra comunitat és antiga i fidel”

Tot i que la idea de negoci va sorgir a la capital, Numon és un projecte del Camp de Tarragona. La ruralitat podia haver estat un fre pel seu creixement, però  la història d’una noia jove que deixa la ciutat i aposta per emprendre un negoci a un mas al mig del no res, és un valor diferencial que la Núria sap comunicar amb gràcia. “la història atrau a la gent i si les bosses transmeten històries, també és important explicar la meva”.

En un món digitalitzat sembla que la presència és més necessària que mai i que els espais creen aquesta porta d’accés al món real, tangible i permanent.A la botiga de Reus, oberta fa un any, pots veure a la Núria i a la Carla cosint al ritme d’Ella Fitzgerald, una de les artistes que les germanes Hernández escoltaven amb el seu pare de petites.

Diuen les àvies que la gent jove ja no cus, però les de Reus tenen la sort de tenir a prop una finestra al passat, i perquè no, al futur. Numon és una petita esperança al fast fashion i una aposta per la compra conscient, independent, personalitzada i de proximitat. Les tires de cotó que compra la Núria són de La Selva del Camp i les tapisseries fetes amb samarretes antigues triturades i botelles de plàstic les porta d’Alacant.  “Si jo vull vendre proximitat, he de comprar proximitat”.

Amb una dècada de projecte, un any de Concept Store i quaranta punts de venda arreu del món sembla que les coses a la Núria li van bé. El seu naixement i creixement ha sigut fluid i tranquil. S’ha fet gran a un ritme pausat i conscient que li ha permès gaudir del que fa i ser fidel als seus valors.

La Núria té la immensa sort de viure del que li agrada. El seu somni és crear un taller social, però a curt termini vol consolidar la botiga i créixer amb algú extern que l’ajudi a dir que sí a tots els encàrrecs que rep i no pot atendre.

Diu que si tornés a començar aprendria a dir que no, tornaria a anar molt a poc a poc i a deixar-se portar per la intuïció. Malgrat no saber sempre què fer ni cap on anar, creu que la perfecció pot arribar a ser un impediment per avançar. 

Abans no hi havia coachs ni consultors i els projectes tiraven milles. Ara mai estem prou preparats i això ens pot portar a la por i l’estancament. Per un assessor de màrqueting mai ho faràs prou bé ni ho tindràs tot a punt. És estressant haver de ser un súper emprenedor i tenir-tot controlat. Sóc més d’anar fent a pas de formiga

És cert que cadascú ha de ser fidel als seus ritmes i el projecte de la Núria funciona perquè creix amb la dosi correcta per fer-la sentir còmoda

No és un negoci a cinc anys vista, és un projecte de vida. Triomfar no és el meu objectiu, perquè després què? La meva intenció és anar fent i gaudir del camí per on em porta Numon

 


Article publicat a La Conca 5.1

 

Jornada Agronyam

Aquest octubre ha sigut un mes professionalment i social intens. Una tardor de tardes al carrer i nits al despatx, organitzant jornades com Agronyam. Una iniciativa impulsada pel Consorci Leader del Camp, que vam tenir el plaer de coordinar amb la Marta Conesa. Un projecte dirigit a posar en contacte productors agroalimentaris i restauradors del Camp de Tarragona i a  trobar aquest trosset de temps per relacionar-nos i tastar-nos a foc lent.

El Celler Cooperatiu de Nulles va ser l’espai escollit per desenvolupar la jornada i La Carme Gasull la millor persona per innaugurar-la. La resta de ponents van acabar de lligar la salsa. Xavier Olivé, exposant la necessitat imperant d’explicar històries i definir territoris de marca. El Leandre de La Conca 5.1, transmeten  la seva voluntat imparable d’aportar valor i autoestima a la Conca. La Maria de La Peña i el Licor de Magnòlia On The Rocks que espero probar ben aviat. Santa Teca i aquesta aposta per la fusió gastronòmica i cultural de productes i persones amb ànima.

Persones, experiències i productes amb molt bon gust, esdevenen imprescindibles per prendre consciència de la grandesa d’un Camp de Tarragona que ens estimem  massa poc. 

Coworking en ciudades pequeñas

La esencia y el objetivo de un coworking es el mismo en Barcelona, con su millón y medio de habitantes,  que en Valls, con sus 25.000 ciudadanos. Responde a una necesidad: la de ofrecer un espacio de trabajo asequible; y a una voluntad: la de crear una comunidad de sinergias posibles. Pero el contexto que lo define, la gente que lo construye y el territorio donde se ubica impiden adoptar el mismo modelo que una ciudad como Madrid o Valencia. Así que sin pretender extrapolar mis conclusiones a otras ciudades, expongo cinco reflexiones nacidas tras más de 2 años construyendo l’Espai La Magrana.

El nombre hace la cosa. En una ciudad pequeña preferimos cooperar, compartir, hacer contactos y autoocuparnos que hacer coworking, networking o vivir en la sharing economy. Nos gustan los términos conocidos y reconocidos; el lenguaje que se aproxima a las personas. ¿así que por qué no hablar de oficina compartida, cotrabajo o despacho cooperativo para crear empatía, asimilación y aproximación a un proyecto desconocido? Una proyecto que no dista tanto del cooperativismo que se instaló en el territorio a finales del S.XX y que nos puede servir para aproximar el coworking a un territorio no familiarizado con su funcionamiento y filosofía.

El fin justifica los medios. El público potencial de un espacio coworking en Barcelona conoce el concepto y busca el mejor espacio; ya sea por ubicación, por precio o por imagen. Pero lo busca. En una ciudad pequeña el coworking se encuentra (porque se desconoce) o se promociona a través de medios, términos y argumentos asimilados socialmente. ¿Por qué no vender (aunque nos duela) un alquiler de oficinas económicas a través de una inmobiliaria? ¿Por qué no hacer buzoneo masivo a las 5.000 casas? ¿Por qué no aprovechar medios tradicionales para llegar a un público que no busca (pero seguramente necesita) un espacio coworking? ¿El fin justifica los medios? Seguramente en este caso sí. Los beneficios del coworking los encontrarán una vez estén en el espacio: durante el café, en la charla de crowdfunding, en la cena de empresa o en el primer presupuesto que le pida un coworker.

La comunidad ya existe. La del bar, la de la entidad cultural, la de la escuela, la del barrio. Cada coworker potencial forma parte de distintas comunidades sociales y la comunidad profesional se construye a partir de estas. Con el arquitecto con el que estudiaste, con la prima de una coworker que es informática o con la pedagoga que participa en la misma asociación que tú. Por eso, para crear comunidad es importante formar parte y participar activamente (como ciudadano y como empresa) de otras comunidades locales.

La gente viene por la gente.  Un espacio de coworking en una ciudad pequeña construye su imagen a partir de su comunidad; y construye su comunidad a partir de su imagen. Porqué todos nos conocemos. Importa el diseño, importan los servicios, importan las tarifas; pero lo que determina la decisión de formar parte de un espacio son las personas que hay dentro y las experiencias que prescriben a su entorno. El boca a boca es el medio de comunicación más efectivo cuando las orejas son cercanas y están por todas partes.

Las sinergias son naturales. En una ciudad pequeña, las sinergias que se establecen entre coworkers son 100% orgánicas: el contacto entre profesionales es directo, diario, próximo y se establece entre un círculo reducido de personas. Entre todos construimos una pequeña familia que comparte espacio, proyectos, cafés, éxitos y fracasos día a día.

El coworking es más que un coworking. Debe ser apto para todos los públicos y capaz de crear sinergias entre perfiles dispares como una abogada y una psicóloga; o un carpintero y una agricultora. Debe ser una parte imprescindible y necesaria del territorio, como el gimnasio para los deportistas o la biblioteca para los amantes de la lectura. Debe ser el sitio de encuentro profesional de referencia de la ciudad, y por eso tiene que ofrecer servicios que vayan más allá de un espacio de trabajo.

Un coworking en una ciudad pequeña debe ser un espacio diferente sin que se haga extraño e innovador sin ser ufano. Un proyecto próximo, necesario, sencillo, atractivo y con valor añadido para las personas, los profesionales y el territorio que lo define y lo hace único.

(Artículo publicado en la revista Zona Coworking)